AMOR A L’ENGRUNA

Amor a l'engruna /Antologia de poesia romanesa contemporània, traduïda per Francesc Gelonch i Corina Tulbure. Fotos del recital de la Kinzena Poètika '07 de Vilafranca del Penedès. Colum Pettit + Francisco Jesús Díaz + Francesc Gelonch[@more@]



Comentaris tancats a AMOR A L’ENGRUNA

Lleida 20 de desembre

Francesc Gelonch Versos de Temporada Cafè del Teatre de l'Escorxador[@more@]



Comentaris tancats a Lleida 20 de desembre

Si l’altra nit jo cavalcava al ras…

per a qui li vagui de venir a Sant Cugat, en hores intempestives…

[@more@]



Comentaris tancats a Si l’altra nit jo cavalcava al ras…

EL SOPAR DELS POETES (El Prat de Llobregat)


Entre haikú i haikú: Elegia i fumeral per a un
domador de pebrots…

[@more@]

Comentaris tancats a EL SOPAR DELS POETES (El Prat de Llobregat)

EL SOPAR DELS POETES (El Prat de Llobregat)

mmm… poemes a la brasa? al caliu? Pau Bou ensenyant una ínfima part de la teca…

[@more@]

Comentaris tancats a EL SOPAR DELS POETES (El Prat de Llobregat)

CARLES HAC MOR

El desvari de la raó

EL TEMPORAL DE LES FAVES

Com que l’escriptura la voldria
retallada, descosida, sargida, apedaçada,
foradada i ratada, vaig fent com si no hi fos,
deixo que ragi, tot i que no les tinc totes
mentre, ben decidit, esmotxo, desmanego,
aparraco, desgasto i faig culcosits i badadures
fins que jo mateix acabo tot retallat, descosit,
amb tomàquets i pedaços, clivellat i rosegat.

Llavors, tu t’ho emprovaries, i, atorrollat
i empipat, amb la fatxa que faries, m’engrescaries
a enllestir-ho: et trauries la rampoina
i, juntament amb el meu barret,
la llençaria al foc, m’hi escalfaria,
i et tornaria el teu vestit havent-lo fet bocins:
aquests esquinçalls, socarrimats per les cendres
vives d’aquells parracs, foren els meus poemes,
no tan informes com voldria amb la dèria que tinc
de passejar-me per la boira de Ponent,
no tan descordats com resultarien
si no els haguessis de llegir.

 


 

ESPERA QUE EM DESPULLI

Per empatia amb l’empatoll
de l’empat entre les síl·labes

i per via de l’elogi
de la ignorància
pròpia del llenguatge esfilagarsat

les sofonies provenen
de les safories

un mot neguitós

que ve de Safo de Lesbos

de la seva apologia
de les potències irracionals

i de fer safor de les dites
de Sofonies de Natjà

mestre en gai atzar.

 

 



QUINA DESGRÀCIA!

Que esborronador!

Quina capbuidada

la d’aquest poeta

que s’ha posat a dormir
i somnia
els camins
del super-ego
tot gemegant:

Que campi pertot
la significança:
que fins els somnis
siguin interpretats!



 

HOSTESSA QUE BAIXA DEL CEL

¿La poesia no és un sistema
de símbols algèbrico-lògics
tan rudimentari
que més aviat deteriora
el pensament

amb el brodat
d’un llenguatge estult
per inexorablement emfàtic

i amb la sublimació
embrutidora
de la confrontació
de l’ànima
amb l’imperatiu diví
entre ombres fredoliques?

Allò que veritablement enriqueix
l’esperit
del poeta
que no ho vol ésser
no és pas no tenir res a fer

ans de tot en tot és haver de fer
un munt de coses i no fer-ne cap.

 

 

COM UN MOL·LUSC

Hi hem ensopegat

amb la clau
de la xerrameca

al capdavall
despòtica

del Sentit

foll

per Carles Riba

des de la Forma

folla
pel Sentit

al capdamunt
de l’escriptura
feta literatura

 

 

EM DESPERTO, I DONCS SÓC O NO SÓC?

I sóc un decorat per edificar

o sóc l’estómac del magnat dels decorats

o la incorporació dels coberts elementals

o una polèmica que mereix un estudi minuciós

i una gamma de possibilitats extensa i matisable

o bé el puritanisme estètic completament estèril

o si sóc un assaig de Joan Fuster

també sóc de més o menys utilitat
per a uns i per a altres

o podria ésser un parany amablement atractiu
tant per a indígenes com per a forasters

¿O què sóc si m’inclino lleugerament al panteisme
en el panteó de l’austeritat
com a model de conducta
sense projeccions sobrenaturals?

 

 

 

El desvari de la raó; Barcelona: Empúries, 1995.

[@more@]

Comentaris tancats a CARLES HAC MOR

AVUI: ANNA AGUILAR AMAT / ROGER PUIG!

ANNA AGUILAR-AMAT

Volar

Les sargantanes es belluguen tan de pressa
que sembla que mai no hagin d’estar tristes.
Diries que la tristesa és una cosa quieta,
contrària a la lluita per la vida,
a les batusses per un pessic de síndria.
I tanmateix podem veure les àligues molt quietes
sostingudes per invisibles fils d’espera atenta
que també és lluita per la vida.
Els que saben volar, potser en lloc de sumir-se en la tristesa,
s’alcen, i per ells és un cel de lucidesa extensa
des d’on es veu l’ahir i l’avenir del món.
Voldria saber si els avions de paper que sempre fas
són perquè vols volar.
Els fills dels llops caminen, i els de les orques neden.
Però els animals que tenen ales han d’aprendre a volar
del drama de llençar-se perdudament al buit.
Pensa que el riure és sota terra, calent i fonedís
com lava.
¿No voldries ser un cranc, un taupa cec, un arbre?
¿Tenir arrels, tenir mans, galeries secretes?
Mira que tenir ales vol dir renunciar als dits: si vols
fer res, haurà de ser amb paraules.
Mira’m: jo encara estic caient i preguntant-me
si en lloc de ser un pardal sóc una sargantana.
Això sí, tot i el brunzit del vent que m’eixorda i m’esmotxa,
els paisatges que veig són, t’ho asseguro,
unes vistes magnífiques.

Trànsit entre dos vols. Barcelona: Proa, Óssa Menor, 2001.



Donar

¿Et manca alguna cosa?
¿Vols que et doni allò que em sobra o allò que més em cal?
Ara que tens les meves mans, ¿vols els meus cops de colze?
Puc donar-te el que és meu, el que no ho és perquè
m’ho varen prendre. Tinc una pedra grossa de molí
que vaig menjar-me ahir, un mal de panxa, i un somriure
forçat. ¿Deies que ho volies tot? També la pluja,
l’insomni, i allò que tu m’has regalat. Sé cosir, sé
serrar, cuina de microones i cantar sense veu.
Pots disposar de mi, com tu també ho deies.
Digues, ¿què era el que no tenies quan semblaves feliç?
Jo ja tinc els teus morts i tu ja tens els meus.
I la pregunta amb dol de si ens donem perquè
som una cosa per llençar o perquè l’altre ens servi
mentre estem ocupats.
¿Avui em tornes la por? Crec que l’has millorada:
la por que era de viure ara és por de morir. I segueix
essent de franc. Com sorra entre les dents.
¿Preguntes si sóc cara? ¿Quelcom, tot, mitja ronda?
¿Transferència, taló, xec barrat?
Rebré allò equitatiu, si he de donar que donis.
I una estona tranquils.
Sempre hi ha el que ens prenem: el millor.
Dolçament…

Trànsit entre dos vols. Barcelona: Proa, Óssa Menor, 2001.



 ROGER PUIG


Vallesà afincat a Barcelona, canta, rasca la guitarra i escriu els seus textos i cançons. Té en procés dos projectes de disc que faran una trilogia: “Polissó” i “Cançoner d’un mamífer”. Escriu a la revista digital Paper de Vidre (www.paperdevidre.net) i ha col·laborat puntualment amb Roger Mas i amb el Brossa Quartet de Corda.
De moment, no té intenció de transmetre cap mena de missatge, sinó de reflectir la realitat més directa i contraposar-la a la que imaginem i així, amb un peu aquí i un peu allà, expressar allò que no entenem, quan de vegades ens sembla que la quotidianitat ens fa caminar a peu coix, amb una certa incertesa.

Cangueli

Nit de calma esperant el moment d'aixopluc, com una prostituta de carrer sota les primeres gotes de pluja. Per tal de matar la gana, obro una llauna de somnis en almívar i vet-ho aquí, fragments cerebrals que tiben del carro volent formar part d'alguna entelèquia raonable. Parteixo d'un únic vers que em crida, i nanu, això fot cangueli.

Aquest únic vers s'expandeix i es refreda, lletra a lletra, fent del cel excels un càlid poema. Fins que la veu més fonda el faci explotar de nou o el reciti un sol cop, tal qual. Cataclisme fonamental.

Poso l'ull al meu melic com si es tractés de l'ocular d'un microscopi. Aparto l'inexplicable borrissol i hi escodrinyo el món sencer, negligint la meva presència de persona a mitges tintes. I aconsegueixo de no mirar-me el melic, sinó mirar a través d'ell, com podria mirar a través de qualsevol altre llombrígol. Goita quina visió tan intestinal.

Un llibre que es va escrivint al mateix temps que és llegit. La ràtzia de tinta impresa es va plasmant des de dins del paper, des de l'altra cara de la pàgina, no hi ha lloc ni temps per la comprensió mastegada. Per a abstreure'm de tota lectura equivocada, de tota falsa interpretació, travesso amb cos de fletxa els signes negres pintats amb esprai sobre el blanc de la realitat. Graffiti desenfocat. Quan l'oftalmòleg em pregunta què coi veig a la pantalleta, li responc tal com cotorra ibèrica:

En Occidente,
no espere que no me desoriente,
porque la brújula es consciente
de que la aguja se disfraza
a menudo de peonza.
El desconcierto browniano
se hace patente en cada esquina,
no espere que lo vea todo
perfectamente, sin espinas.

El doctor ràpidament em diagnostica el síndrome del cangueli de no veure-hi, de no tenir els ulls oberts de bat a bat, de no veure-hi amb potència.

A la frontissa

Un hivern és diferent amb la manta que amb l’amant,
veu amiga i habitant d’un paisatge amb poques dents.
Com tortuga passejant per la vinya de l’enyor,
mal d’esquena no en tinc, no, és pitjor anar pastar fang.

Sento a ritme de martell: bricolatge criminal,
penjo un quadre que no val, crema un clau sota la pell.
A un prestatge del cervell, diccionaris no verbals
tradueixen el teu vals de silenci, ple de gest.

A la frontissa, l’eix quan gira, ho fa com vol.
Intento entendre el moviment de la baldufa.
El mareig de la perdiu t’acluca els ulls.
L’escullera no és idoni observatori, si el vent bufa.
Res no barrufa, res no barrufa.

Hemisferi fora el cap, trepanat per un cantó,
per la capa del que sóc, entra l’ultraviolat.
Bec d’un glop l’enteniment, no sé com se’m posarà,
mal de panxa per dinar, ni culpables ni innocents.

A la frontissa, el punt de mira s’ha confós.
Intentes prendre l’aire fresc amb perspectiva.
El retrat d’una sortida surt mogut.
Un empelt que no pot créixer sent que es deixa cremar un llibre.
La pell com tiba, la pell com tiba.

A la frontissa, la consciència és de pigmeu.
Diluvi, allau, calitja blanca.

[@more@]

Comentaris tancats a AVUI: ANNA AGUILAR AMAT / ROGER PUIG!

COM ARRIBAR-HI? (2) DE L’ESTACIÓ DE RENFE A TORRE MUNTADAS

Quan arribeu trobareu l’estació provisional, tombeu a l’esquerra i després tot recte pel Carrer de la Vall d’Aran, ample i amb arbres, fins que trobeu un pas de vianants. Passeu a l’altre costat i seguiu fins a la Plaça de la Vil·la.

Quan sigueu a la Plaça de la Vil·la, d’esquenes a l’Ajuntament, que és el primer edifici que us trobareu, agafeu el carrer del fons a la dreta, Jaume Casanovas, i seguiu-lo 100 metres.

Al núm. 80 hi ha l’edifici de Torre Muntadas, amb el jardí-terrassa on es fan els recitals obert al carrer.

[@more@]

Comentaris tancats a COM ARRIBAR-HI? (2) DE L’ESTACIÓ DE RENFE A TORRE MUNTADAS

COM ARRIBAR-HI? (1)

Podeu venir amb RENFE (hi ha trens cada 10 minuts) des de
Barcelona-Sants, línia C2 direcció Sant Vicenç de
Calders.

Recordar només que amb motiu de les obres del Tren d’Alta
Velocitat, l’estació provisional s’ha desplaçat 300 metres d’on era l’antiga.
En el mapa de sota hi ha marcada la nova estació amb la lletra “R”.

El recorregut més fàcil d’explicar és: girar a l’esquerra
pel Carrer Vall d’Aran just després de sortir de l’estació, passant les
piscines municipals, els jardins de Rof i Codina i de Ventura i Tort, i seguir
pel mateix carrer que ara passa a dir-se Dr. Soler i Torrens i que porta a la
Plaça de la Vila, allà agafar el carrer Jaume Casanovas, al fons a la dreta,
uns 100 metres.

Si veniu amb bus, podeu agafar el 65 o el 165
(Pratexpress) des de Plaça Espanya. La parada més aprop és la del carrer Manuel
Bertrand, just darrere de l’Artesà del Prat. Seguir fins a la cantonada del
carrer Maurici Vilomara i girar a la dreta, seguir tot recte uns 200 metres (el
carrer passa a dir-se carrer Madoz) fins a Torre Muntadas.

Per tornar no hi ha problema, fins a les 23:30 hi ha busos normals, després hi ha el Nit Bus que passa cada 60 minuts, i que us deixa a Plaça Espanya.

(cliqueu sobre la imatge per engrandir-la)

[@more@]

Comentaris tancats a COM ARRIBAR-HI? (1)

CARTELL

POETES A LA TERRASSA DE TORRE MUNTADAS, 2006

[@more@]

Comentaris tancats a CARTELL