AVUI: ANNA AGUILAR AMAT / ROGER PUIG!

ANNA AGUILAR-AMAT

Volar

Les sargantanes es belluguen tan de pressa
que sembla que mai no hagin d’estar tristes.
Diries que la tristesa és una cosa quieta,
contrària a la lluita per la vida,
a les batusses per un pessic de síndria.
I tanmateix podem veure les àligues molt quietes
sostingudes per invisibles fils d’espera atenta
que també és lluita per la vida.
Els que saben volar, potser en lloc de sumir-se en la tristesa,
s’alcen, i per ells és un cel de lucidesa extensa
des d’on es veu l’ahir i l’avenir del món.
Voldria saber si els avions de paper que sempre fas
són perquè vols volar.
Els fills dels llops caminen, i els de les orques neden.
Però els animals que tenen ales han d’aprendre a volar
del drama de llençar-se perdudament al buit.
Pensa que el riure és sota terra, calent i fonedís
com lava.
¿No voldries ser un cranc, un taupa cec, un arbre?
¿Tenir arrels, tenir mans, galeries secretes?
Mira que tenir ales vol dir renunciar als dits: si vols
fer res, haurà de ser amb paraules.
Mira’m: jo encara estic caient i preguntant-me
si en lloc de ser un pardal sóc una sargantana.
Això sí, tot i el brunzit del vent que m’eixorda i m’esmotxa,
els paisatges que veig són, t’ho asseguro,
unes vistes magnífiques.

Trànsit entre dos vols. Barcelona: Proa, Óssa Menor, 2001.



Donar

¿Et manca alguna cosa?
¿Vols que et doni allò que em sobra o allò que més em cal?
Ara que tens les meves mans, ¿vols els meus cops de colze?
Puc donar-te el que és meu, el que no ho és perquè
m’ho varen prendre. Tinc una pedra grossa de molí
que vaig menjar-me ahir, un mal de panxa, i un somriure
forçat. ¿Deies que ho volies tot? També la pluja,
l’insomni, i allò que tu m’has regalat. Sé cosir, sé
serrar, cuina de microones i cantar sense veu.
Pots disposar de mi, com tu també ho deies.
Digues, ¿què era el que no tenies quan semblaves feliç?
Jo ja tinc els teus morts i tu ja tens els meus.
I la pregunta amb dol de si ens donem perquè
som una cosa per llençar o perquè l’altre ens servi
mentre estem ocupats.
¿Avui em tornes la por? Crec que l’has millorada:
la por que era de viure ara és por de morir. I segueix
essent de franc. Com sorra entre les dents.
¿Preguntes si sóc cara? ¿Quelcom, tot, mitja ronda?
¿Transferència, taló, xec barrat?
Rebré allò equitatiu, si he de donar que donis.
I una estona tranquils.
Sempre hi ha el que ens prenem: el millor.
Dolçament…

Trànsit entre dos vols. Barcelona: Proa, Óssa Menor, 2001.



 ROGER PUIG


Vallesà afincat a Barcelona, canta, rasca la guitarra i escriu els seus textos i cançons. Té en procés dos projectes de disc que faran una trilogia: “Polissó” i “Cançoner d’un mamífer”. Escriu a la revista digital Paper de Vidre (www.paperdevidre.net) i ha col·laborat puntualment amb Roger Mas i amb el Brossa Quartet de Corda.
De moment, no té intenció de transmetre cap mena de missatge, sinó de reflectir la realitat més directa i contraposar-la a la que imaginem i així, amb un peu aquí i un peu allà, expressar allò que no entenem, quan de vegades ens sembla que la quotidianitat ens fa caminar a peu coix, amb una certa incertesa.

Cangueli

Nit de calma esperant el moment d'aixopluc, com una prostituta de carrer sota les primeres gotes de pluja. Per tal de matar la gana, obro una llauna de somnis en almívar i vet-ho aquí, fragments cerebrals que tiben del carro volent formar part d'alguna entelèquia raonable. Parteixo d'un únic vers que em crida, i nanu, això fot cangueli.

Aquest únic vers s'expandeix i es refreda, lletra a lletra, fent del cel excels un càlid poema. Fins que la veu més fonda el faci explotar de nou o el reciti un sol cop, tal qual. Cataclisme fonamental.

Poso l'ull al meu melic com si es tractés de l'ocular d'un microscopi. Aparto l'inexplicable borrissol i hi escodrinyo el món sencer, negligint la meva presència de persona a mitges tintes. I aconsegueixo de no mirar-me el melic, sinó mirar a través d'ell, com podria mirar a través de qualsevol altre llombrígol. Goita quina visió tan intestinal.

Un llibre que es va escrivint al mateix temps que és llegit. La ràtzia de tinta impresa es va plasmant des de dins del paper, des de l'altra cara de la pàgina, no hi ha lloc ni temps per la comprensió mastegada. Per a abstreure'm de tota lectura equivocada, de tota falsa interpretació, travesso amb cos de fletxa els signes negres pintats amb esprai sobre el blanc de la realitat. Graffiti desenfocat. Quan l'oftalmòleg em pregunta què coi veig a la pantalleta, li responc tal com cotorra ibèrica:

En Occidente,
no espere que no me desoriente,
porque la brújula es consciente
de que la aguja se disfraza
a menudo de peonza.
El desconcierto browniano
se hace patente en cada esquina,
no espere que lo vea todo
perfectamente, sin espinas.

El doctor ràpidament em diagnostica el síndrome del cangueli de no veure-hi, de no tenir els ulls oberts de bat a bat, de no veure-hi amb potència.

A la frontissa

Un hivern és diferent amb la manta que amb l’amant,
veu amiga i habitant d’un paisatge amb poques dents.
Com tortuga passejant per la vinya de l’enyor,
mal d’esquena no en tinc, no, és pitjor anar pastar fang.

Sento a ritme de martell: bricolatge criminal,
penjo un quadre que no val, crema un clau sota la pell.
A un prestatge del cervell, diccionaris no verbals
tradueixen el teu vals de silenci, ple de gest.

A la frontissa, l’eix quan gira, ho fa com vol.
Intento entendre el moviment de la baldufa.
El mareig de la perdiu t’acluca els ulls.
L’escullera no és idoni observatori, si el vent bufa.
Res no barrufa, res no barrufa.

Hemisferi fora el cap, trepanat per un cantó,
per la capa del que sóc, entra l’ultraviolat.
Bec d’un glop l’enteniment, no sé com se’m posarà,
mal de panxa per dinar, ni culpables ni innocents.

A la frontissa, el punt de mira s’ha confós.
Intentes prendre l’aire fresc amb perspectiva.
El retrat d’una sortida surt mogut.
Un empelt que no pot créixer sent que es deixa cremar un llibre.
La pell com tiba, la pell com tiba.

A la frontissa, la consciència és de pigmeu.
Diluvi, allau, calitja blanca.

[@more@]



Quant a guillot

podeu enviar els vostres comentaris personals a: fgelonch@gmail.com
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.