El desvari de la raó
EL TEMPORAL DE LES FAVES
Com que l’escriptura la voldria
retallada, descosida, sargida, apedaçada,
foradada i ratada, vaig fent com si no hi fos,
deixo que ragi, tot i que no les tinc totes
mentre, ben decidit, esmotxo, desmanego,
aparraco, desgasto i faig culcosits i badadures
fins que jo mateix acabo tot retallat, descosit,
amb tomàquets i pedaços, clivellat i rosegat.
Llavors, tu t’ho emprovaries, i, atorrollat
i empipat, amb la fatxa que faries, m’engrescaries
a enllestir-ho: et trauries la rampoina
i, juntament amb el meu barret,
la llençaria al foc, m’hi escalfaria,
i et tornaria el teu vestit havent-lo fet bocins:
aquests esquinçalls, socarrimats per les cendres
vives d’aquells parracs, foren els meus poemes,
no tan informes com voldria amb la dèria que tinc
de passejar-me per la boira de Ponent,
no tan descordats com resultarien
si no els haguessis de llegir.
ESPERA QUE EM DESPULLI
Per empatia amb l’empatoll
de l’empat entre les síl·labes
i per via de l’elogi
de la ignorància
pròpia del llenguatge esfilagarsat
les sofonies provenen
de les safories
un mot neguitós
que ve de Safo de Lesbos
de la seva apologia
de les potències irracionals
i de fer safor de les dites
de Sofonies de Natjà
mestre en gai atzar.
QUINA DESGRÀCIA!
Que esborronador!
Quina capbuidada
la d’aquest poeta
que s’ha posat a dormir
i somnia
els camins
del super-ego
tot gemegant:
Que campi pertot
la significança:
que fins els somnis
siguin interpretats!
HOSTESSA QUE BAIXA DEL CEL
¿La poesia no és un sistema
de símbols algèbrico-lògics
tan rudimentari
que més aviat deteriora
el pensament
amb el brodat
d’un llenguatge estult
per inexorablement emfàtic
i amb la sublimació
embrutidora
de la confrontació
de l’ànima
amb l’imperatiu diví
entre ombres fredoliques?
Allò que veritablement enriqueix
l’esperit
del poeta
que no ho vol ésser
no és pas no tenir res a fer
ans de tot en tot és haver de fer
un munt de coses i no fer-ne cap.
COM UN MOL·LUSC
Hi hem ensopegat
amb la clau
de la xerrameca
al capdavall
despòtica
del Sentit
foll
per Carles Riba
des de la Forma
folla
pel Sentit
al capdamunt
de l’escriptura
feta literatura
EM DESPERTO, I DONCS SÓC O NO SÓC?
I sóc un decorat per edificar
o sóc l’estómac del magnat dels decorats
o la incorporació dels coberts elementals
o una polèmica que mereix un estudi minuciós
i una gamma de possibilitats extensa i matisable
o bé el puritanisme estètic completament estèril
o si sóc un assaig de Joan Fuster
també sóc de més o menys utilitat
per a uns i per a altres
o podria ésser un parany amablement atractiu
tant per a indígenes com per a forasters
¿O què sóc si m’inclino lleugerament al panteisme
en el panteó de l’austeritat
com a model de conducta
sense projeccions sobrenaturals?
El desvari de la raó; Barcelona: Empúries, 1995.
[@more@]
