CARLES HAC MOR

El desvari de la raó

EL TEMPORAL DE LES FAVES

Com que l’escriptura la voldria
retallada, descosida, sargida, apedaçada,
foradada i ratada, vaig fent com si no hi fos,
deixo que ragi, tot i que no les tinc totes
mentre, ben decidit, esmotxo, desmanego,
aparraco, desgasto i faig culcosits i badadures
fins que jo mateix acabo tot retallat, descosit,
amb tomàquets i pedaços, clivellat i rosegat.

Llavors, tu t’ho emprovaries, i, atorrollat
i empipat, amb la fatxa que faries, m’engrescaries
a enllestir-ho: et trauries la rampoina
i, juntament amb el meu barret,
la llençaria al foc, m’hi escalfaria,
i et tornaria el teu vestit havent-lo fet bocins:
aquests esquinçalls, socarrimats per les cendres
vives d’aquells parracs, foren els meus poemes,
no tan informes com voldria amb la dèria que tinc
de passejar-me per la boira de Ponent,
no tan descordats com resultarien
si no els haguessis de llegir.

 


 

ESPERA QUE EM DESPULLI

Per empatia amb l’empatoll
de l’empat entre les síl·labes

i per via de l’elogi
de la ignorància
pròpia del llenguatge esfilagarsat

les sofonies provenen
de les safories

un mot neguitós

que ve de Safo de Lesbos

de la seva apologia
de les potències irracionals

i de fer safor de les dites
de Sofonies de Natjà

mestre en gai atzar.

 

 



QUINA DESGRÀCIA!

Que esborronador!

Quina capbuidada

la d’aquest poeta

que s’ha posat a dormir
i somnia
els camins
del super-ego
tot gemegant:

Que campi pertot
la significança:
que fins els somnis
siguin interpretats!



 

HOSTESSA QUE BAIXA DEL CEL

¿La poesia no és un sistema
de símbols algèbrico-lògics
tan rudimentari
que més aviat deteriora
el pensament

amb el brodat
d’un llenguatge estult
per inexorablement emfàtic

i amb la sublimació
embrutidora
de la confrontació
de l’ànima
amb l’imperatiu diví
entre ombres fredoliques?

Allò que veritablement enriqueix
l’esperit
del poeta
que no ho vol ésser
no és pas no tenir res a fer

ans de tot en tot és haver de fer
un munt de coses i no fer-ne cap.

 

 

COM UN MOL·LUSC

Hi hem ensopegat

amb la clau
de la xerrameca

al capdavall
despòtica

del Sentit

foll

per Carles Riba

des de la Forma

folla
pel Sentit

al capdamunt
de l’escriptura
feta literatura

 

 

EM DESPERTO, I DONCS SÓC O NO SÓC?

I sóc un decorat per edificar

o sóc l’estómac del magnat dels decorats

o la incorporació dels coberts elementals

o una polèmica que mereix un estudi minuciós

i una gamma de possibilitats extensa i matisable

o bé el puritanisme estètic completament estèril

o si sóc un assaig de Joan Fuster

també sóc de més o menys utilitat
per a uns i per a altres

o podria ésser un parany amablement atractiu
tant per a indígenes com per a forasters

¿O què sóc si m’inclino lleugerament al panteisme
en el panteó de l’austeritat
com a model de conducta
sense projeccions sobrenaturals?

 

 

 

El desvari de la raó; Barcelona: Empúries, 1995.

[@more@]



Quant a guillot

podeu enviar els vostres comentaris personals a: fgelonch@gmail.com
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.