POETES A LA TERRASSA DE TORRE MUNTADAS 2006

<<< En aquest bloc trobareu informació sobre el cicle de poesia Poetes a la Terrassa de Torre Muntadas 2006 (2ona. edició), del Prat de Llobregat, que anirem actualitzant i engreixant progressivament. També podrà servir per a fer els diàlegs poètics i vitals que us vinguin de gust, consultar el programa, les opinions, les fotos i les indicacions per arribar-hi, conéixer una mica més els poetes que vindran i les sessions de poesia que es faran, com l’any passat, a la fresca, als Jardins de Torre Muntadas .>>>

EL PRAT DE LLOBREGAT

(Jardins de Torre Muntadas:

Jaume Casanovas, 80)

4 de juliol, 2lh.
Albert Roig / Perejaume

11 de juliol, 21h.
Anna Aguilar-Amat / Roger Puig

18 de juliol, 21h.
El sopar dels poetes:

amb Sílvia Amigó / Ester Andorrà / Tomàs Arias / Max Besora / Pau Bou / Jordi Boldú / Francesc Bombí / Javier Caballero / Eduard Carmona / Antoni Clapés / Xavier d’Edimburg / Neus Dalmau / Joan Duran / Eduard Escoffet / Ramon Farrés / Francesc Garriga / j / Sebastià Jovani / Miquel Àngel Marín / Núria Martínez Vernis / Cinta Massip / Xavier Padullés / Jordi Prenafeta / Carles Rebassa / Carles Maria Sanuy / Joan Todó / Mireia Vidal-Conte / Joan Vinuesa + tothom que s’hi vulgui apuntar. Servit a taula per Carles Hac Mor i Ester Xargay

25 de juliol, 21h.
Josep Pedrals / Roger Mas / Laia Noguera / Oscar Solsona / Mariano Martínez

[@more@]



1 comentari

DE LAUTRÉAMONTS I ENCIAMS

(marginàlies)

[@more@]

Hi ha una multitud de gent muda i convincent que,
afectats pel mal del desconeixement, desconeixen la poesia
contemporània, per no dir la que es fa en català. Això però no els hi
estalvia de fer-me’n preguntes (d’on el vici capciós de torpedinar fins
a les mateixes ungles dels peus la moral de la gent com jo com a
estratègia socialitzadora?) tot sovint. Són els que no llegeixen ni
escolten ni pensen d’entendre cap borrall de poesia, perquè troben que
és cosa de bledes i sonats. Me’ls trobo, i a tongades feréstegues i
saturnals i ràfegues sàdiques, municionaries m’afusellen, amb
nocturnitat i traïdoria, m’escupen l’interrogatori dels pebrots: “– Com podeu posar-vos a cantar –frívolament- aquest món tan lleig, idiota, maleducat, ple de vergonyes i horrors?

– Cantar”,
dic jo, fent-me l’orni ràpidament, el pagès, el despistat,
seguint-los-hi el teatre, la pitarrada mala i avall que fa baixada, ja
automàticament fent repicar la meva perplexitat sobre les rajoles dels
bars o les lleganyoses voreres dels carrers, tan tacades per l’escuma
vessada de cerveses. “Em penso que la poesia no canta. Potser anava
cantant travessant els segles i el paper florit de les antologies fins
que un bon dia es va desil·lusionar. Ja fa anys que va tornar-se pobra
i proletària, esparracada, desemparada i venjativa. Avui en dia només
canten –si la tecnologia no falla i ho fa- els mp3 i de franc
”. "-Però els poetes… Què se n’ha fet dels cançoners, els funambulistes de la “musiqueta”?". "-Ca!
Els mítics agents del desgovern, més assalvatjats que de costum, els
poetes, ja no serveixen a les Muses de la Bellesa sinó a la Llibertat
de la Consciència (o precisament a la bellesa d’aquesta esperança,
segons alguns). Però la poesia no, no, ni ganes, ja està descantada i
desencantada –no s’entén per definició la poesia abans que res com una
mena de dissidència estrident, desvetlladora? No va ser la poesia de
Tasso posada en solfa per Monteverdi la que es va rebel·lar contra el
baix continu? Què seria avui una poesia que ja estès cantada?
” Un
pas enllà de tot el que està suat, sobreentès, gastat, rellepat, cantat
de dir (no pas en el país del tòpic sinó en les seves antípodes
cartesianes, en la seva absència utòpica), hi viu, campa i s’hi escampa
la poesia de sempre, convertida en el que és avui: un acte d’evasió cap
a la consciència privada i personal. Potser perquè els ritmes mentals
avui són sobretot els de cadascú, personals i intransferibles. Hi ha
fins i tot –després del “dodecafonista” Mallarmé- grans terroristes del
ritme poètic, com ara Apollinaire, Antonin Artaud, Francis Ponge,
William Carlos Williams, Daniil Xarms, Carlos Drummond de Andrade,
Eugenio Montale, com ara Joan Brossa”. De fet, no són les excepcions,
sinó una mena de matèria troncal, de rovell de l’ou de la poesia
contemporània, que ja no descansa en la “musiqueta” adorable, i si
l’agafa del bracet (la discoteca, la pampalluga regular i la
frivolitat) és menys per misericòrdia que per desballestar-la i
deconstruir-la: espeleòlegs de l’eurítmia arrítmica, notaris
submarinistes, taquígrafs de la neurastènica vida quotidiana que anem
patint.

Però els meus amics no saben de què parlo. I, si ho
saben, em diuen si fa no fa el mateix que va dir Gombrowicz sobre els
poetes: que el món és Can Prosa, argument i obediència deguda a una
mena de logos en fila índia, prosòdia. Prosa sense exaltacions.
Descomprimida, indepurada. I jo que els hi etzibo que la poesia no és
més mística que la llibertat, i que la llibertat algun dia ens farà
homes (la poètica progressista encara em bull al cap com una febre).
Però ells ja ho són d’homes –carcanada i cuirassa d’homes beneïdes per
una mena de poder de destrucció-, i no entenen ni un borrall –més aviat
s’esforcen per a no entendre’l- els versos. La disseminació dels
significats paraulers, anarquitzadors de la pluralitat dels egos. Les
línies normalment tallades de text que van buscant (sense acabar de
donar-se com a informació ni contingut, tant a través de la mà que les
guia com de si mateixes, de l’idioma), no els tres peus del gat, la
Torre de Babel del sentit o la veritat, sinó les interferències humanes
del discurs (les escletxes del “discórrer”, és a dir, la consciència,
la hermenèutica circular, sigui perquè “discurs”… no és
“etimològicament” una excursió de les idees sobre els lloms animals del
llenguatge? Una “excursió dita”?). Contra la textura inconscient del
món, alguns fils en mal estat, esquinçats, esfilagarsats, ensenyant el
forat a través del qual s’accedeix a la nuesa de l’ésser (la mítica de
l’invariable) i de les coses d’aprop, a tocar.

Text contra text,
el temps esbadellat, tornant al començament de les coses (i ja m’hi
perdo). I tot seguit m’acabo la cervesa i marxo. Els carrers semblen
estranyes mantes de pell de gos, pixant-se sobre les meves passes. La
lluna es va tornant una cosa visible enmig del silenci aparent de la
ciutat.

P.S.: Per alguna estranya raó, volia que aquest
primer post dels MARGINÀLIA anés dedicat als incrèduls, als
torracollons i als bevedors empedreïts, que aguanten la santa
susceptibilitat (i desconfiança) de l’univers. Però, res. Caldrà –ara
que engeguem amb el festivals POETES A LA TERRASSA DE TORRE MUNTADAS
2006 a El Prat de Llobregat, tot i que sigui una tasca fàcil, gairebé
retòrica, convidar-los també a ells a sentir algunes de les propostes
més interessants que es fan i es desfan: Mireu quin programa més
refrescant! De possibles descobriments només suggerir-ne un (ara bé,
suggerir-lo fins a l’extrem, sense mediocritats): que la poesia no és
la floritura hipòcrita dels casaments i les comunions, l’eucaristia
social, a la que la bafarada soporífera general ens té acostumats, la
cantinel·la buida del pati de l’escola i la taula de multiplicar, amb
paraules que sonen semblants picant contra el blanc de l’aire o la
pàgina a intermitències si fa no fa regulars (en el millor dels casos).
No. (Com Lautréamont va dir, potser seguint a Husserl) la poesia és
cadascú.



Comentaris tancats a DE LAUTRÉAMONTS I ENCIAMS